En primer lloc voldria fer notar la data en que aquest humil article ha estat escrit, això és a dia disset de març de 2011, tot just cinc dies de la catàstrofe sísmica Japonesa que com tots sabem va generar un tsunami que va afectar al sistema de refrigeració d’una central nuclear propera a Sendai (nord-est del Japó). El tema nuclear mai m’ha generat un gran interès alhora de parlar de ciència ficció personalment però crec que es mereix un petit comentari en aquest bloc.
Tot va començar un dia assolellat de juliol a Alamogordo (Nou Mèxic, EUA) l’any 1945 amb la prova de la primera bomba nuclear, culminació del projecte Manhattan i de la prova Trinity. Menys d’un mes més tard el primer objectiu civil d’una bomba nuclear seria la ciutat d’Hiroshima i posteriorment la ciutat de Nagasaki, el nom en clau de les missions “Little boy” i “Fat Man”.
Les escenes de destrucció associades a les proves nuclears i a les detonacions posteriors van causar una gran impacte entre la població, fet que fou aprofitat per la totpoderosa industria cinematogràfica de Holywood per engegar diversos produccions (val a dir que algunes fallides) que pretenien recollir els nous interessos del públic, sens dubte les noves tècniques cinematogràfiques també hi van ajudar.
D’aquesta primera època sobre terror nuclear (anys 50) em quedo amb dos films que mereixen ser visionats; la mítica Them! (1954, Gordon Douglas) en la que després d’unes proves nuclears (que volen representar el projecte Trinity) l’exèrcit americà i uns quants científics se les ha de veure amb un batalló de formigues mutants mentre la classe política nega l’amenaça (mai canviaràn...) sobre les ciutats americanes. Per d’altra banda el film On the beach (1959, Stanley Kramer) explora la supervivència d’un grup de persones a Australia mentre tot l’hemisferi nord és destruït per un núvol radioactiu. Durant els 50 en ple maccarthisme s’usa la ciència ficció com a mètode per combatre el comunisme, encara que fos d’una manera velada (que us penseu que són les formigues?) s’identificava els mals de l’era atòmica amb el perillós ascens del comunisme
Els anys 60 comencen amb un altre gran clàssic The day the heart caught fire (1961, del mític Val Guest) on per tal d’evitar l’apropament de la Terra al sol descobert per uns científics es fan explotar dispositius nuclears als pols per tal de corregir aquesta deriva. Uns anys més tard a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964, Stanley Kubrick) on un militar forassenyat convençut de la propagació del germen comunista als Estats Units decideix un atac unilateral per aire sobre l’URSS, finalment la humanitat se salva a ultima hora gràcies a la perícia del seu subordinat. Sens dubte el mestre Kubrick aconsegueix convertir aquesta pel·lícula de tall antimilitarista i antinuclear en una critica demolidora contra la retòrica bel·licista i els nous temps que semblaven acostar-se.
Els anys 70 també són prolífics en el tema, i més després de l’episodi dels míssils nuclears entre URSS i els EUA. El film que més m’agradaria ressaltar d’aquesta època és A boy and his dog (1975, L.Q. Jones) que ens narrà la histriònica història d’un noi i el seu gos parlant enmig d’una hecatombe nuclear, la pel·lícula fou tractada de misògina (el noi topa amb una ciutat on les dones busquen semen per tal de reproduir-se d’una manera un tant escabrosa) però aconsegueix transmetre perfectament la sensació d’abandó i de caos produïda per una hecatombe nuclear.
Durant aquests trenta anys es van assentar les bases del cinema apocalíptic tant denostat als 80 i recuperat amb grans èxits durant els anys 90 encara que no tant enfocat des de la temàtica nuclear. Aquestes pel·lícules dels anys 50, 60 i 70 van fer que el públic en general s’acostumés a viure a prop i en relació amb l’energia nuclear, d’aquesta manera es va establir una difícil relació d’amor odi, entre la necessitat de l’energia i el seu perills.
Finalment cal tenir clar que la catàstrofe nuclear japonesa no ha estat producte de cap bomba, ni de cap terrorista, ni de cap pla malèfic del comunisme internacional. Simplement ha estat producte d’una confiança cega en la capacitat humana per controlar l’àtom. Algunes d’aquestes pel·lícules han contribuït a normalitzar una energia difícilment controlable i perillosa. La majoria de gent creu que la ficció és una exageració de la realitat, jo diria que la realitat sempre venç i exagera la ficció. A les pel·lícules tant si acaba bé com si acaba malament només hem d’apagar la televisió però a la realitat quant quelcom falla té unes repercussions desastroses.
Algun dia potser explicaré quatre coses sobre la temàtica nuclear pel que fa a la filmografia japonesa i als còmics, estigueu atents...
Enllaços a les pel·licules;
Them!: http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/1584314/Them_-_1954_-Dvdrip-_Casicos_.html
On the beach: http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/2212031/On-The-Beach-_DVDRip_-_1959_.html
The day the earth caught fire: http://www.watchallmoviesfree.com/watch-the-day-the-earth-caught-fire-1961-free-online/
Dr. Strangelove....: http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/2152816/Dr_-Strangelove-or_-How-I-Learned-to-Stop-Worrying-and-Love.html
A boy and his dog; http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/2875538/A-Boy-And-His-Dog_Un-Chico-Y-Su-Perro_DVDrip_Sub_MU_.html
Entrades
Potser el problema que hi ha amb molta literatura —i cinema— de ciència ficció, és que presenta escenaris molt poc probables. Per exemple, una gran part del cyberpunk crec que mostra societats que econòmicament són inversemblants. Passats uns anys d'una hecatombe nuclear amb bombes tipus “judici final” com la que es planteja al final de la pel·lícula de Kubrik, el problema podria ser la reducció d'esperança de vida dels humans deguda a la radiació, però per capita els recursos augmentarien. Per sobre de determinat nivell de radiació hi hauria senzillament la extinció. Tota la parafernàlia de mutants és pura fantasia, un mutant en general és una persona malalta que si neix, mor molt aviat…
ResponEliminaTambé cal pensar que el pitjor efecte global d'una guerra nuclear concebible actualment, seria l'hivern que generaria i la conseqüent desaparició dels recursos alimentaris. Al cap d'uns pocs anys, els nivells de radiació potser incidirien en la salud i esperança de vida dels supervivents, però molt probablement quedaria per sota de la radiació natural (Les quasi 600 bombes que han esclatat a l'atmosfera han fet pujar la radiació global, a 40 anys vista, de l'ordre del 5%, els accidents nuclears, encara força menys).
Fins i tot obres literàries o cinematogràfiques que han plantejat un accident nuclear, massa sovint han fet èmfasi en aspectes locals que poden ser gravíssims, posem Txèrnòbl, Fukushima o pitjors, però que globalment són molt menys importants que, per exemple, les explosions nuclears atmosfèriques dels anys 50 i 60, o la radiació global a llarg termini de les centrals actuals quan s'escampin i augmenti la concentració d'isòtops radioactius de llarga vida que no es podran tenir indefinidament confinats —llevat que es trobi una solució que ara ni imaginem. A més, sovint hi acaba apareixent una solució meravellosa, i meravellosament inversemblant, per resoldre el problema. En aquest aspecte, massa vegades he llegit o sentit l'error de confondre la semivida d'un núclid amb el temps que serà perillós.
En definitiva, la ciència ficció dels darrers 60 anys ha contribuït, en part, a donar una visió social esbiaixada del problema i dels perills reals per al conjunt de la terra.
Sempre hi ha qui em diu que si estic escrivint ciència ficció, no tinc perquè seguir la coherència científica, però penso que no fer-ho és escriure fantasia, un gènere totalment legítim, però diferent. Posar en una obra alguna cosa que amb la ciència que coneixem actualment sigui impossible o injustificat, per a mi és com escriure una novel·la històrica de romans, i que aquests anessin en moto; pot ser molt divertit, però no és novel·la històrica.